QUE QUIERO SER CUANDO SEA GRANDE…

Aprovechando que hoy sale en alquiler la película “El origen de los guardianes”  y aprovechando también lo importante que es creer en algo, y más en estos tiempos difíciles,  os dejo un escrito que hice para la revista “La Veu de Sarrià” sobre el fantástico film. No dudéis ni un momento en que vuestros peques vean esta película…y sobretodo, nunca dejéis de creer en algo.

 

Quan vaig veure el tràiler de “L’origen dels guardians” vaig pensar que era una freakada considerable, i que volia, sí o sí, escriure a “La veu” sobre aquesta pel·lícula; i és que ajuntar en Jack Gebrat, el conill de Pasqua, el Pare Noel, la fada de les dents i el creador de somnis enfrontats a Ombra prometia ser un divertiment estrambòtic, delirant i surrealista creat per algun hippy acabat de sortir d’alguna comuna… Doncs res més lluny de la realitat. Senyors, ja tinc clar què vull ser de gran: un guardià.

Vaig sortir de la feina disparat amb unes ganes terribles de veure “L’origen dels guardians”, amb la intenció de passar una bona estona amb el meu amic Dani i el meu fill Martí. Però quan vaig parlar amb la seva mare per telèfon em va dir que volia anar el parc (ja sabeu com canvien els nens d’opinió en qüestió de segons), així que la pel·lícula del conejo (com diu el nen) hauria d’esperar…D’esperar per a ell, és clar, perquè si jo no volia que l’Ibie (el meu cap enrotllat) em tallés el cap a l’estil d’Sleepy Hollow (imagineu-vos si no fos enrotllat…) havia de veure la pel·lícula i escriure sobre aquesta en menys de 24 hores. Dit i fet. Vaig quedar amb el Dani, vam entrar a la sala, i vam gaudir… Vam gaudir com feia temps que no ho fèiem en una sala de cinema. Però anem per parts…Només començar, a la pel·lícula li costa engegar, així que et tems el pitjor, i per uns segons et sents que no saps ben bé per on anirà la historia. Tranquils, és una falsa alarma causada, de ben segur, per l’inquietant cara del conill de Pasqua, ja que ben aviat el film agafa un ritme precís i directe que fa que entris, sense gairebé parpellejar, en l’apassionant món del L’origen dels guardians; i el que semblava ser un simple entreteniment, es converteix en un film elegant, lluminós, sí, potser amb poc humor (tampoc cal gaire, també s’ha de dir), però amb una capacitat envejable per fer-te entrar a la pel·lícula i fer que no vulguis surtis fins a l’últim nom dels crèdits.

El guió és prou elaborat, els personatges són molt coneguts i gaudeixen de l’empatia de l’espectador des del primer segon, i l’argument precisament juga a la perfecció amb els dos contrastos més magníficats per un nen: els somnis i la por. D’altra banda, tècnicament el film és impecable: l’animació és exquisida, amb colors molts vius, escenes lluminoses i harmòniques, i et fa l’efecte que en el món de l’animació, els avenços van a ritme de creuer.

Veient el film, un cop més es demostra la importància de creure en alguna cosa. La importància de ser nen, de creure en allò que no veus, de posar-hi els cinc sentits i d’imaginar que realment existeix. Llavors, a mida que avançava la pel·lícula, vaig recordarme’n de la Marta. Ella és la meva cunyada, i la meva dona un dia em va explicar que quan era petita es va passar la cavalcada dels Reis Mags plorant… per què? Doncs perquè havia deixat de creure-hi; i és que a tots ens ha passat, de petits o de grans, que deixem de creure en l’existència d’algú o d’alguna cosa, i, sincerament, és un gran desencís, i més si ets un nen. Veient com als nens del film els costa creure en l’existència de Jack Gebrat, entenc perfectament a la petita Marta. Ella sempre havia cregut en els Reis Mags, però hi va haver una época en la seva vida en què hi va deixar de creure, per després tornar a creure-hi… per sempre més. És el quid de la qüestió… per molt difícil i complicat que ho vegis… o millor dit, que no ho vegis… mai deixar de creure. Potser, per això, al meu amic Dani i a mi ens va agradar tant la pel·lícula. Perquè, com la Marta i el Martí, mai hem deixat de ser nens (aquest últim sobretot, je, je), i per què? Doncs perquè sempre serem nens. Els nens necessitem il·lusions, somnis i creure en tot allò que no s’explica en els llibres o argumenta la ciència, en tot allò que no té una resposta al “per què?”. Somiem desperts i vivim la vida d’una manera apassionant, i és que la Marta, el Martí, el Dani i jo som nens feliços, o almenys això crec. Per això, quan va acabar el film, el Dani i jo teníem ben clar el que volíem fer: Ell tenyir-se els cabells com en Jack Gebrat, i jo ser un guardià i poder lluitar perquè tots els nens del món estiguin tranquils i siguin feliços… Bé, i evidentment repetir el visionat amb el meu fill Martí i, com no, amb la Marta…perquè sabeu una cosa? ja fa uns anys que coincideixo amb ella a la cavalcada de Reis i ni us podeu imaginar els seus ulls plens d’emoció quan passen els tres Reis Mags d’Orient!! I sabeu perquè? Perquè hi creu, i en el Pare Noel, i en el Ratolí Pérez i en milions de coses que no tenen resposta una resposta a un “perquè?”  Ahh!! I sabeu també una altra cosa? La Marta està embarassada i tindrà una criatura ben aviat. Així que he estat pensant que, si els sembla bé a ella i al seu pare, i amb el permís d’en Jack Gebrat… Seré el seu guardià.conejo

Anuncios

2 Respuestas a “QUE QUIERO SER CUANDO SEA GRANDE…

  1. Pingback: PRONTO SERÉ UN GUARDIÁN… | Un papá como Darth Vader...·

  2. Pingback: EL HOMBRE DE LA LUNA | Un papá como Darth Vader...·

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s